4. Dolomites 1915

Dolomites 1915


Vèrda l video

Dolomites 1915



La popolazions de la Dolomites de segur no se spetèa che sui monts apede cèsa fossa passà l front de la vera. Ai 24 de mé del 1915 l confin col Ream de la Tèlia, en pèsc da n muie de egn, se à trasformà te n pericol manacious. La maor pèrt di omegn taulich era jà sul front en Galizia.
Co la declarazion de vera, 30.000 Standschützen veies e n muie joegn é stac mané, armé malamenter, a defener l confin de sia tera.
Scomenza n drama zenza fin: Fiera de Primier, Cortina e Fodom, svetèdes per rejons strategiches, vegn ocupèdes dai taliegn. Centenees de ladins vegn mané te raions taliegn oblighé a arbandonèr sia cèses e sie ciampes.
Te la valèdes de Fascia e Fiem à scomenzà a ruèr, mingol a l’outa, la trupes de l’armèda regolèra austro-ungarica desche didament ai volontadives, e amò apede ence l’Alpenkorps todesch. La prescion talièna no se fèsc sentir sobito: la linia del front vegn endrezèda e tegnuda.
La vita de la jent vegn deldut straouta.
Mencia la magnadiva, coltivèr i ciampes zenza i brac forc di omegn doventa n problem. L’armèda, comanèda per la maor pèrt da ofizièi de etnìa todescia, veit con desfidenza na popolazion che rejona n lengaz che ge somea più al talian che al todesch.
L’é ampò vèlch ecezion. A Moena l tenent Richard Löwy, ofizièl judier de Viena, tolarà sù i tousc del post ti Standschützen, a na vida che i no vegne mané sul front orientèl, e l’endrezarà la femenes de la val te gropes de lurierantes paèdes, dajan coscì n gran contribut al bonstèr economich de la comunità. L doventarà sentadin onorarie de Moena.

Batalies en auta quota


La declarazion de vera del Ream de la Tèlia a l’Impèr de l’Austria-Ungherìa ai 24 de mé del 1915, à portà la pruma linia vejin a la valèdes de Fascia e Fiem.
Per l Comand Suprem de l’armèda talièna, l’emportanza strategica del front dolomitich la é semper stata mendra, la ofensives les era conzentrèdes sul front de l’Isonzo col zil de ruèr a Lubiana e se meter ensema a la armèdes serba e russa, a na vida da taèr en doi la monarchìa danubièna. Per chest sul front isontin, de presciapech nonanta chilometres, l’é stat logà 15 divijions, alincontra sun chel che jìa dal Stelvie a la Carnia, lonch 560 chilometres, n’era en dut 11.
Ti prumes dis de vera l front dolomitich defenù dai Austriacs era beleche zenza forzes armèdes, i comandanc taliegn aessa cognù atachèr sobito la linees de defendura austriaches; enveze, passà l confin, i à spetà più che n meis dant de scomenzèr a combater e donca i à perdù na gran ocajion.
La strategìa austriaca l’é stat chela de se retirèr da Fiera de Primier per se defener miec sul Pas Rolle e su la cedena del Lagorai; per la medema rejon l’é stat arbandonà l Pas de Sèn Pelegrin per loghèr la linia de defendura sul Pas de le Sele e su la crestes de Costabela.
L prum assaut de na certa emportanza da man di Taliegn, l’é stat ai 18 de jugn del 1915 contra la posizions austriaches sun Pas de le Sele te la Val de Sèn Pelegrin; i bersalieres del 3 Rejiment é stac dalbon vejins a venjer ma a la fin l’assaut no à abù ejit positif.


Ti medemi dis i alpins à ocupà la linia Pas da le Cirele, ponte Ciadine, L’Om, Sforcela del Ciadin. Del 1916 l’é stat combatimenc emportanc per l’ocupazion stabola de la Marmolèda. De messèl del 1916 l Grop Ferrari à atacà sun duta la linia che jìa dal Pas de Sèn Pelegrin al Cauriòl co l’obietif ambizious de ocupèr la Val de Fiem.
Ai 21 de messèl l’é stat ciapà l pas de Colbricon e la Cavalaza e la trupes taliènes se à arvejinà al Colbricon picol e a la Cima Stradon. Dassen n muie les é states la vitimes taliènes per l possess de l’osservatorie de Cimon de Boce che é vegnù ocupà ai 3 de november del 1916, ma perdù endò ai 6 del medemo meis.
Ai 27 de aost del 1916, envers la fin de l’ofensiva sul Lagorai, l Batalion Alpins Feltre rua a tor la ponta del Cauriòl che l’é dapò restà di taliegn, enceben che i austriaches se abie bon batù per proèr a l tor de retorn.
L’ocupazion del Cauriòl l’era stat n suzess, ma no à bastà per crepèr ite te la Val de Fiem. Ite per l’uton del 1916 i taliegn é rué a tor possess de doi cimes emportantes del Cardinal e de la Busa Alta.
L piz ozidentèl del Colbricon l’é doventà l zenter di combatimenc del front endèna l’aisciuda del 1917. Per l ciapèr i taliegn à fat adertura sutèr trei mines, che purampò no à portà a resultac dezisives.
De otober del 1917 i austro-todesc à crepà ite l front talian su l’Isonzo a Caporetto e i é stac bogn de ruèr te la pianura veneta; donca i taliegn à cognù arbandonèr l front dolomitich per no restèr seré ite anter la doi linies austriaches.
Coscità l’é fenì i combatimenc su per chesta crepes.


Mapa che raprejenta l setor “Rayon 4” che tolea ite la zona de influenza de la 90ª Divijion de fantarìa austro-ungarica e di Corpes de armèda 9° e 18m de l’Armèda Reèla Talièna co la unitèdes più picoles de jugn del 1916.
Linia checena: Armèda Reèla Talièna
Linia bruna: Armèda Imperiala e Reèla Austro-Ungarica


La Marmolèda - m. 3343


Acioche fosse più sorì e manco pericolous ruèr te la postazions, ma ence per passèr fora l giacé, l’é stat enjignà sacotenc pènts e andadores per poder passèr via duc i straverc e i gregn bloches de giacia che enlouta l’era dutentorn a la zona zentrèla del giacé. Vèlch outa chisc pènts vegnìa enjigné sot la giacia canche a fèr sù la galarìes se averjea straverc, autra outes a ciel avert.


La sortida da la galarìa, denominèda “U Stollen” sot la postazion “U” sun Sas da les unesc.
Tras chest tunel ciavà fora te la giacia se ruèa a la postazion de vèrda austriaca loghèda te mez al giacé. Dal meis de messèl del 1916 i à scomenzà a ciavèr ite tel giacé per menèr su la fornimenta a la postazions più inant, zenza esser vedui. Sot la direzion del Tenent Enjegner Leo Handl, ite per l’aisciuda del 1917 i à scomenzà la costruzion de na “zità te la giacia”, con 8 chilometres de galarìes e cambres per passa 300 militères. L’é stat fat sù baraches con cèses da fech, magasins, infermerìes, linies telefoniches e eletriches per enlumenèr la galarìes e la postazions più autes. Se jìa ite da na galarìa ciavèda fora tel giacé a 1400 metres coleèda col zenter de reforniment del Gran poz.



Targa de legn partegnuda al tenent Leo Handl, ideator e projetist de la Zità de Giacia su la Marmolèda e valgugn sfoes che vegn cà da sie projec.

Corda da levina e sach te tarlisc troé sul giacé.

Ciuzon talian che i militères de vèrdia durèa per no se giacèr i piesc. Fat de teila de bombèsc, de zenza empienida ite con peil de ciaura e sola de legn con aguc per no sluzièr.

Manuèl de servije che durèa la trupes alpines austriaches.

Veières da giacé austriaches.

Vivat - fascia de seida de propaganda per la defendura de la Èlpes.


Baracament sun Fedaa, logà en posizion sconeta presciapech olache anché l’é l lech de la diga.
La fotografìa tol jù n moment spontan de vita da duc i dis. Se trata sessaben de na dì de paussa endèna i combatimenc e amò apede l tempram somea bon.


Veduda aerea, fata indèna la recognizion austriaca ai 25 de oril del 1917, de la Vedreta de la Marmolèda co la posizions taliènes, segnèdes de checen, a defendura de la Valon de Antermoa.


Foto de la posizion “D” sun Sas da les doudesc d’aisciuda. Su la cresta del crep corea la pruma linia austriaca che dominèa la Forcela a vu. Se pel osservèr, sul parei a cencia, l post olache ruèa sù l’ùltim tòch de la teleferica che i era dò a desfèr jù. Tel partiment sotite de la baraches de solit l’era la cambres de la trupa, tel partiment soravìa, al soreie e più da chièr corii da la neif, l’era i cartieres di ofizièi. Canche l’era possibol, la baraches les era fates sù bel delvers, les aea vieresc su la fenestres e ujes dopies per tegnir fora l freit. Se pel veder i fii de coleament eletrich e telefonich.



Siegfrid Kolisch l’é stat comandant de la Baterìa n. 21 loghèda a Penìa; chiò vegn metù fora sie reperc (la mondura originèla e l’ocèl é metui fora anter la mondures e se pel la veder ti retrac del booklet “Omegn Contra Omegn”).


L model raprejenta l mortèl Skoda-Möser da 30,5 zm, mod. 1911 e i retrac, fac da Kolisch enstes, moscia i desvalives moments del trasport e del montaje del tòch de artilierìa che sbarèa na bala da 300 kg su la linies taliènes de la Marmolèda zirca 9,6 km dalonc.

Apedejù un de sie sboc del piz del Cauriòl, n sistem de pontament per canon e valgugn goniometres.




Na scaa de la bala sbarèda dal mortèl Skoda-Möser logà a Penìa e troèda sun Costabela da Livio Defrancesco, president de la sociazion storica “Sul fronte dei Ricordi”


L placat per la regoeta de fer per la vera, che moscia la fegura del medemo tòch de artilierìa.




Perdute oscurità, ferme chiarezze
di terra e cielo venuti a cimento,
gli abissi che si alternano alle altezze
la vertigine dando e il rapimento:
in queste rupi dalle enormi asprezze
i profeti del vecchio testamento
mostrano le terribili fattezze,
ed hanno gesti di sbigottimento.
Spiegato è il libro delle nevi eterne,
pagina bianca sol dai venti letta
che passando alzan fumo di lucerne;
e la Sibilla una sentenza detta
nella sonorità delle caverne
per ogni fronte dalle bende stretta.


Carlo Delcroix,
Val Cordevole - Poesie. Cappelli ed., 1968.
L’autor, ofizièl del Terz Rejiment bersalieres, comanà tel raion Marmolèda, l’é stat ferì malamenter tel 1917

La Costabela - m. 2762


Su vèlch tòch del front la postazions era da spes n muie dalonc una da l’autra e per aer na dreta mapatura del teritorie l’era de besegn de fèr ores e ores de rilevamenc con strumenc otics de precijion. Da la Cima de Campagnacia sun Costabela chest sudà osserva i movimenc taliegn te la Val de Sèn Pelegrin a pec chilometres da Moena.




L’era dassen emportant endèna l’istà ge enjignèr magnadiva e munizions a la postazions più autes per poder a chesta vida aer sotman resserves sorainvern, canche, cauja la tropa neif, i coleaments co la val fossa stac delbon senestres. Sun Costabela doi Standschützen del batalion Dornbirn enjigna strutures de renforzament e baraches.
Tedovìa l grop del Sas Lènch e, a man dreta, Crepa Neigra.



Postazion austriaca “Detz” su la Cima de la Costabela, olache se veit sudé che laora per miorèr la vita sui monts. A dreta se pel veder la muraa fata sù per se defener dai colpes de l’artilierìa talièna, enveze a man cencia se pel osservèr l post olache ruèa su la teleferica da la Val de sèn Nicolò, zenter de gran emportanza ajache chiò vegnìa spartì fora i refornimenc per l front de la Costabela.


Baraca talièna su la Sela de Costabela su per la costes de L’Om a m. 3010 te la Val de Sèn Pelegrin.
Via per l’invern, a cajon de la tropa neif, l’era zis senester poder arjonjer e menèr su magnadiva sun chesta picola postazions de osservazion: l pericol de la levines, naturèles o caujèdes da la canonèdes, l’era semper gran.


Cimon de Boce - m. 2745


Postazion austriaca “Laudon” su la costa de Boce, stravardèda da na fita linia de filtrat da spins, che vèrda envers la Pèles de Sèn Martin.
L front de Boce l’é stat teater de sacotenc assauc da man de la Brigada Tevere te l’istà del 1916.
Te sie meisc, endèna la operazions per ciapèr la costes e l promontorie de sas olache l’era l’osservatorie (arjont ai 3 de november del 1916 ma perdù endò ai 6 del valif meis), la Brigada à perdù, anter morc, ferii e mai più troé, passa 2.500 omegn.




Panoram de la maraveousa cedena del Lagorai, con Colbricon a man cencia, vedui da na postazion austriaca. L filtrat da spins metù sobito tedant la pruma linies l’era na bariera de defendura de gran fazion che no lascèa passèr nesciugn.
Granèdes de artilierìa, tubi de gelatina metui jù da patulies ardides no i joèa a nia contra chesta bariera: l fil se rompìa ben, ma tel medemo temp l se storjea, l se entorcolèa, l se dobièa, l se tachèa al teren e l se serèa endò ensema, a na vida da fèr sù na neva bariera.


Enlongia la Val del Travignol, ma ence sora Moena, a Someda, se troèa amò vèlch costruzion fortifichèda, ritajon da na pianificazion de defendura carateristica de la fin de l’800.
La Forteza Dossaccio, scomenzà de messèl del 1890, l’é stat dejarmà te l’istà del 1915 e sia baterìes é states metudes te posizions più sconetes per la trates de l’artilierìa talièna. I canons é stac mudé fora con bores vernijèdes de neigher per fèr mena che i fosse amò aló.
Ampò l fort à amòbombardà, ai 18 de jugn del 1915, colones de fantarìa talièna che jìa envers Ciamp Gereburt. Te la fotografìa, la artilierìes é states encomai mudèdes fora, desche ence la gubes de metèl con de autres fates de peton.



Ti pec momenc de paussa, canche i ruèa jù te val e i podea se pussèr mingol fora da la fadìes, l spirit sentìa vèlch outa l besegn de fissèr sun n papier chel che i vedea dò e dò te la vita da duc i dis.
Chiò l’é n ejempie vegnù fora dal lapisc de n pere Standschütze de Moena, Giovanni Volcan, che ai 3 de jugn del 1916 à dessegnà sia baraca sunsot l Gronton enlongia l rie front de Cimon de Boce.

Colbricon - m. 2602
Buje de l’òr - m. 2326


Invern 1916. Da la trincea austriaca sul Colbricon picol se veit la cima ozidentèla, m. 2608. A man cencia de la cima, i trei dents. L prum e l secont dent da man cencia era ocupé da la postazions taliènes, dò che ai 3 de november del 1916 l piz era stat arjont endodanef dai austriaches. L’é belapontin da chiò che i taliegn à scomenzà a ciavèr fora la galarìa da mina, fata sutèr per aria sot l terz dent ai 12 de oril del 1917, copan i desdot omegn del presidie e n ofizièl, zenza ruèr però a ocupèr la posizion.
A cencia se veit la costa del la cima orientèla del Colbricon, m. 2604, ocupèda dai taliegn del LX Batalion del 13m Rejiment Bersalieres ai 21 de messèl del 1916. Chest ùltim rejiment con artilierìa e l 23m e 49m Fantarìa i formèa l Nucleo Ferrari.




La vita e la mort é metudes adum da la prejenza de baraches durèdes desche alberch per i sudé e, sobito ló apede, la cortina austriaca sa le Buje de l’òr.
Te chesta cortina vegnìa sepolì i morc del III Rejiment Kaiserschützen, che aea na caserma ja Pardac, de l’84m, 49m e del 12m Rejiment de Fantarìa. La batalies per ciapèr le Buje de l’òr à vedù n gran sforz ofensif da pèrt di taliegn, che ampò no à portà ejic positives; ite per l messèl del 1917 i taliegn à donca envià via lurieres de mina per fèr sutèr la postazions austriaches. Ai 10 de otober del 1917 i à fat scopièr la mines, ma zenza nesciun efet su la trupes del presidie austriach, che à enveze responù con de gran schiopetèdes e colpes de mitralia.



Foto n muie enteressanta de la pruma linia a 2187 m. envers la “Cupola alberata”.
La postazions talièna e austriaca te chest setor era dalonc no più che 15 metres una da l’autra.
A despet de la vejinanza, la vita somea se dejoujer zenza problemes: se fuma, se se paussa, ma se fita ence fora da strenc bochieres.
N grop de ofizièi rejona al telefon e – tedant a man dreta - a sosta vindedò n picol mur a sech, zachei vèrda fora sia massarìes de segur empestèdes da poies.


L confront co la fotografìa de anchecondì met al luster la gran desferenza.


L Cauriòl - m. 2494


La ponta del Mont Cauriòl, che se leva aut te la foto, la é stata ciapèda da les 7:50 da sera ai 27 de aost del 1916 da doi plotons de la 65a e 66a compagnìa del batalion Feltre del 7m Rejiment alpins. Dò sia ocupazion i taliegn a tacà a se enjignèr per ruèr a aer l possess de la cresta che l lo spartìa dal Cardinal. Ai 15 de setember del 1916, cò l’é crepà l’èlba, divijions del Monte Rosa sostegnudes pech dalonc da n picol canon de la 5a Baterìa de Artilierìa da Mont logà sul coston del Cauriòl, les é states bones de ocupèr la sela anter l Cauriòl enstess e l Cardinal, defenuda dai Kaiserschützen del III Rejiment. Da Caorìa, seconda linia talièna, se podea veder delvers l piz del Mont: i austriaches podea ben controlèr la strèdes de azess taliènes, ma ence i taliegn dò i 27 de aost à podù controlèr la strèdes de reforniment austriaches te Fiem, tant che i à dezedù de spostèr la ferata a scines strentes, che ruarà a Pardac del 1918, a man cencia de la Veisc. Ai 3 de setember, dadoman bonora, i austriaches, profitan del scambie tanche stat anter l Batalion Feltre e l Val Brenta, i à fat n assaut al piz e a la sela sud-ovest del Cauriòl. Chiò 49 sudé é morc e 203 é resté ferii.
A chesta vida i é stac bogn de se tegnir l Cauriòl.






“... nulla traspare, niente che possa solo far immaginare il tremendo sacrificio di quegli uomini lanciati all’assalto di un miraggio
più che di un obiettivo militare. Canaloni impervi, costoni pressoché verticali di nuda roccia; completamente allo scoperto e sopra, sulla cima,
in posizione dominante, gli austriaci annidati fra le pietre, in ripari sì improvvisati ma considerati, per l’asprezza del terreno, inespugnabili.
Mille metri di dislivello percorsi di slancio, col cuore in gola, con una sola immagine davanti agli occhi, l’arcigno oscuro Dente che si erge come un Moloch assetato di sangue, contro il quale nulla sembra potere la fragile vita umana. Ma l’inesausto e mai domo senso del dovere
che da sempre accompagna il soldato italiano in simili frangenti ebbe ragione dell’inaccessibile meta, facendo così assurgere il valore
degli uomini del Feltre ben oltre la vetta del Monte Cauriòl ...”


Tenent Giuseppe Caimi,
Batalion Feltre, tocà da n colp mortèl ai 14 de dezember del 1917 sul Mont Valderoa

L’assaut


Dò i teriboi assauc e contrassauc fac sul front galizian, i pec veterans vegnui de retorn se aea fat na gran esperienza.
Medemo se pel dir sessaben per i ufizièi superiores, che aea emparà a desfrutèr miec la manovra e la doura di sudé.
L’an passà sul front orientèl aea dat l met de perfezionèr ence veia e neva idees, che à portà condizions miores de vita per i sudé.
La creazion de neva mondures dai colores desche chi del teren, tuta mimetiches biences per d’invern, guanc protetives, fornimenta spezifica, se à svilupà dassen en prescia. L sudà morìa sche zenza, ma i aea capì - fosc tèrt - l’emportanza de l’element om, che no podea vegnir sostituì da nesciun èrt.






“Gli uomini dapprima abbrutiti dal cannone, moriranno squarciati dalla mitraglia. A migliaia decine
di migliaia. Occuperemo due o trecento metri di terreno roccioso. Poi la battaglia riprenderà.
E questa stupida bestia che è l’uomo, sferzata, urla di dolore e va alla morte.”


Attilio Frescura,
Diario di un imboscato, Cappelli, Bologna, 1930



“La vita di trincea, anche se è dura, è un’inezia di fronte a un assalto.
Il dramma della guerra è l’assalto.
La morte è un avvenimento normale e si muore senza spavento.
Ma la coscienza della morte, la certezza della morte inevitabile, rende tragiche le ore che la precedono.”


E. Lussu,
Un anno sull’Altipiano, Einaudi, 1945

I ferii


I renforc, destiné a tor l post de sie compagnes che no era più bogn de combater, era scialdi lascé ensema ai ferii che vegnìa da la pruma linies.
Chest segur no didèa l spirit di sudé, ajache ge vegnìa sobito moscià che che fazile ge aessa podù sozeder sul front.
La gestion di ferii era dalbon grieva: l’era stat enjignà mesi per jir sui ruves, ferates atrezèdes, ambulanzes chirurgiches, teleferiches, portantines per la trincees sorides da desfèr e meter ensema e portantines spezièles su feres per operazions sa mont.
L’é stat ence metù sù posć de corespondenza olache l personal vegnìa usà via a cognoscer dalvers l teritorie che ge vegnìa dat en consegna per smendrèr dut chel che l’era meso l dejèje di ferii.
Ence ambulanzes e portantines vegnìa dò e dò miorèdes dal pont de veduda mecanich per fèr mingol più comet amancol l trasport de chi peres sudé jà martorié.
Da la pecia sezions de sanità che ge jìa dò a la trupes operatives se é passé del 1918 ai 100.000 posć let en pruma linia, e ence l menèr demez malé e ferii da la zona de vera envers l Paìsc l’é cresciù dai 81.000 del 1915 ai 334.000 del 1918.





“Un soldato quando è inebetito dal cannone, dopo essere stato fermo al suo posto da cui, vivo, 'non può muoversi', quando è ferito, maciullato, morente, ripatisce il suo martirio.
Sotto la violenza temporale è caricato su una barella e giù, per ore, attraverso una strada mulattiera su cui i muli si rifiutano. E i portatori sdrucciolano, inceppano, cadono. E il ferito urla con tutta la sua carne straziata.”


Attilio Frescura,
Diario di un imboscato,
Cappelli, Bologna, 1930



I lesc de sosta


Un di problemes più emportanc en pruma linia, dò la provianda de magnadiva e munizions, l’é stat chel de la sistemazion de la trupes. Co la burta sajon – soraldut sa mont – l problem de la sistemazion é doventà prioritèr e urgent.
Vigni sudà era dotà de teiles che tachèdes ensema formèa de picola tendes da cater tegnudes sù da n sistem de pèi, soluzion che aessa podù jir ben per n temp no massa lonch e te la pianures, no de segur per na vera de posizion sa mont.
La baraches prefrabichèdes model Raffa, che someèa più che auter n cuz per cians, les era peces e dates fora con pech fondament.
Se à scomenzà donca a fèr sù, olache l’era possibol, baraches coi materièi più desvalives, en pruma linia con chel che se troèa e con chel pech che ruèa tras l servije logistich del Genio, te la retrovìes se era rué enveze ence a fèr sù paìjes entrìes olache troèa post vèlch servije, chino e teatres e te vèlch cajo adertura fabricac de prestije destiné, canche no l’era possibol socastrèr viles de la jent, ai auc degrees de l’armèda. Te ogne cajo de gra a la capazità de se rangèr te duta la situazions tipica di fanti-bachegn, chesta baraches era doventèdes belebon sorides, e les proèa a vèlch vida a ge ensomeèr, enceben che dassen picoles, a la cèses che i aea lascià.



14.9.1916:
“La mia baracca, un povero rifugio da mendicante, resiste all’acqua ormai ed al vento, i miei soldati l’hanno rattoppata: accovacciata tra le rocce circondata da altri ricoveri più meschini, ha una certa aria di padrona e di signora.
Vi dormo benissimo, avvolto nelle coperti di lana come un uomo del nord, pieno di sonno e di freddo.”


Ten. Filippo Guerrieri,
Lettere dalla trincea,
Manfrini, Trent, 1969

La fadìa


La vera no era fata demò da assauc, bombardamenc, poura, retirèdes o teren vadagnà, ma ence da zeche che no lascèa mai vea: la fadìa.
L lurier de vigni dì seghitèa, zenza paussa; la schieta alimentazion no didèa de segur aer la forza che ocor a fèr sù troes, trincees e postazions te posć pericolousc.
L sudà – beleche semper n bacan – aboncont l’era usà a chesta fadìes, donca l’à azetà chest sperlongiament pericolous de la vita zivila con na sòrt de muta rassegnazion.
La fotografìes de l’epoca ne deida a entener l lurier zenza fin de ogne dì: alpins en mènia de ciameija che endreza sul Lagorai na postazion a stravert su la val sotite endèna che da l’autra man del front n schiap de artilieres austriaches e prejonieres rusc strozeea n tòch de artilierìa su la strèda che mena envers l Jouf de Fedaa.






“1 luglio 1915. Traino di cannoni.
Stamani verso le quattro, una compagnia di fanteria era già pronta pel traino.
Si applicano le funi, si dividono gli uomini in squadre, e si comincia la salita: i fantaccini alle funi, gli artiglieri alle ruote e alla coda.
Io manovro la coda del cassone del mio pezzo, il terzo.
La strada è pessima, si affonda nel fango fino a mezza gamba.
La manovra della coda è difficilissima causa i sassi che impediscono di girarla.
Si suda come cani, le braccia fanno male.”


“Il Giornale” diarie de vera
de Alessandro Suckert



“Quando vedo la corvée che scende da San Floriano carica di tavole, e questi piccoli eroici fanti, che cadono, si levano, bestemmiano e pur proseguono con due tavole sulle spalle o con un rotolo di filo spinoso portato in coppie, comprendo cosa sia la fatica, il biblico sudore della fronte...”


Gualtiero Castellini,
Diarie de Gualtiero Castellini,
Milan, 1919

La teleferica


Endèna la vera l funziament di trasporc à comportà la doura de etres mesi no pervedui da la desposizions regolamentères: leses, cères a vapor, bèrches, picola ferates e teleferiches più adatèdes al teritorie da mont, ma che vegnìa da spes durèdes ence olache l deslivel no era n muie gran e olache l’era senester fèr sù strèdes o passajes. Sessaben l’era ence de besegn de creèr na bona rei de comunicazion, e defat da man talièna, demò de strèdes olache podea passèr i camion te setores operatives de vera al 1918, l’é stat fat sù 3.800 chilometres.
Sun dut l front talian i austriaches à realisà passa 400 teleferiches con en dut na lungheza de zirca 700 chilometres, i taliegn enveze à fat sù zirca 2.100 anter teleferiches, pians encliné e telefores a man per n svilup de 2.300 chilometres. Una de la maor desferenzes l’é stat che i taliegn à preferì l svilup de picoi impianc sorì da tramudèr e da modifichèr aldò del besegn, i austriaches enveze à preferì teleferiches fisses e a streca longia.




Invern 1916 - Istà 1917. Te chesta regoeta de fotografìes de la Costabela l’é raprejentà n model de impiant a fil durà da l’armèda austriaca sul front dolomitich. La autezes aerees di pilons de sostegn ruèa a empienir vec ence de cent e cent metres, che zenza no se aessa podù passèr via. Te chest cajo chest impiant fajea da coleament anter la cima de la Costabela e la stazion a val de la Val de sèn Nicolò. Semper sun Costabela, n auter model de caret durà per portèr l legnam che servìa a fèr sù la baraches e a renforzèr la postazions su per la crepes.
Vèlch outa chisc impianc vegnìa duré dai ofizièi per ruèr su la pontes di monts più en prescia, ence se la pratega, proibida dai regolamenc de ejercizie, la era zis pericolousa, vèlch outa adertura mortèla.





“Era molto scuro e per giunta s’era levata una bufera su in alto, il cui ululato scendeva sinistramente sino a noi. Battemmo i tre colpi regolamentari alla fune e mi sedetti nel carrello della teleferica tenendo la schiena rivolta verso il Serauta, nella cui direzione il carrello
sarebbe salito. (…)
Alla giusta metà avremmo dovuto incontrarci col carrello discendente e, dato il pauroso sbandamento del nostro a causa della bufera,
v’era il serio pericolo di un incontro, e quindi di un ribaltamento mortale... Ad un tratto udii sopra il capo un rumore sordo e sinistramente stridente; istintivamente guardai in su, come potevo, e vidi che la corda traente del carrello discendente, spostata dal vento, era venuta ad impigliarsi nella carrucola del nostro. (…)
Io non compresi bene quello che stesse per succedere, perché non vedevo nulla.
Istintivamente strinsi la mano sinistra al parapetto e, alzata la destra, riuscii ad afferrare la traente impigliata nella carrucola ed a spingerla
in fuori, verso destra, più che potei… Mentre facevo questo movimento, per il quale dovetti preoccuparmi anche di non cadere fuori dal carrello ondeggiante, udii alle mie spalle il rumore caratteristico, ed in quel momento quanto mai sinistro, del carrello discendente, che s’ingigantiva sempre più, ed ebbi per un istante la sensazione che esso dovesse piombarmi nella schiena, tanto vicino ed immediato era il suo rumore.”


Percors Ciamp D’Arei-Serauta
Tullio Minghetti, I figli dei Monti Pallidi – Vita di guerra di un irridento. Ed. della Legione Trentina.
Temi, Tip. Ed. Mutilati e Invalidi, 1940

La vita da duc i dis




La vita seghitèa, semper e te ogne cajo.
La vita di sudé no era fata demò de assauc e defendures desperèdes, alincontra i problemes maores era fosc leé a la fadìa, al tumech, al dormir pech, a l’aer semper o massa ciaut o massa freit, al cogner jir a chierir zeche per fèr più sorì l post olache i dormìa, a la pecia e schieta magnadiva, ma più en generèl a la privazion de chela picola, scempia cosses che te la vita zivila portèa mingol de confort.
Amò apede restèr scì en lonch te la trincees oblighèa i sudé a condizions igieniches da spes muie grieves: sorices, poies, bonzes l’era dotrei de la tropes desgrazies che i cognea revelèr. Da spes i se lavèa co l’èga paza recuperèda te la bujes fates da la esplojions. O i chierìa de se librèr di parassic co la dejenfestazion manuèla di guanc.
Vèlch outa l’era ampò ence momenc olache i podea se pussèr fora mingol e, soraldut ciantan, i pissèa con encresciujum a sia jent.

Pausses



Neves giusta ruèdes! Per solit del meis dant... Ence poder lejer, per chi pec sudé che saea lejer e scriver, l’era n moment per se parèr via dai pensieres da duc i dis. Endèna la vera te duc doi i schieramenc, su scomenzadiva de sacotenc editores o stampé dai comandi, l’é nasciù na zopa de foli de trincea che rejonèa di argomenc più desvalives, beleche semper compagné da na propaganda più o manco sconeta.


Istà del 1917, a 2318 metres sul Cardinal, col barbier a l’opera te trincea. Momenc de pèsc olache n tai de ciavei con tant de telara da fiores portèa te n medeat a la vita zivila, dalonc.


Ti momenc de paussa, cò se ge lascèa a de etres l post en pruma linia, se podea se troèr a se beiver aiegres ence più che na bona taza de vin. Ti eies però n vel de freida tristeza al pensier semper vif de cogner prest jir de retorn al front.




“Die Latrine” sun Colbricon…


Fumèr


Un di pec piajeres che i sudé podea se vaghèr te la pausses l’era fumèr. La pives tiroleises metudes fora vegn cà da na fona tradizion artejanèla e militèra: i sudé fajea se scriver sù l inom, l corp de partegnuda e da spes ence poejìes o dic ironics, politics o dramatics.
Les era simbol de orgolie de partegnuda a l'Armèda Imperiala e Reèla.


Se pel veder pives scrites tant per todesch che per talian, a desmostrazion del plurilinguism de l'Impèr.
Te l’esposizion pives partegnudes ai sudé e ai ciaciadores imperiai, la pives n muie rères di batalions Standschützen e n tòch del Batalion Landschützen de Pardac.




“... Lo credo anch’io. Ci preferiscono affamati, assetati e disperati. Così, non ci fanno desiderare la vita.
Quanto più miserabili siamo, meglio è per loro. Così, per noi è lo stesso, che siamo morti o che siamo vivi…”


E. Lussu,
Un anno sull’Altipiano,
Einaudi, 1945.



Gli abbiamo trovato una cartolina, indosso, per la famiglia. V’era scritto: «Semo su un monte cossì alti che ad alsar il braccio se toca il cielo.»
E più sotto: «Ti dirò che qui semo in mezo ai peoci e no pochi ma tanti e sono grossi bianchi e colla crose su la schiena.»


P. Monelli,
Le Scarpe al Sole,
Treves, Milan 1928

La fam


Te la sozietà ziviles che caraterisèa i prumes egn del ’900 la strutura sozièla era amò, per la maor pèrt, leèda a l’agricoltura e al patriarcat.
L’industria era dò a se svilupèr de revel, ma no la podea amò ge tor l post a l’agricoltura: i bachegn, fora che te vèlch cajo, i aea magnadiva assà per sfamèr se enstesc e sia familia.
Endèna la vera la situazion é mudèda: l’era n numer muie aut de sudé – porté demez da la campagnes – a chi che se cognea ge dèr da magnèr.
L’organisazion logistica de duta la armèdes no la era amò svilupèda e soraldut no la era enjignèda a proveder a n numer scì gran de sudé. La fam te trincea é doventèda n’ossescion e n pensier fis per duc, da spes ence più sentù che la bombes enstesses. Dò n assaut, la pruma roba che i fajea l’era ruscenèr sù i morc o la trincees nemiches per chierir desperé zeche da magnèr.



Sudà austro-ungarich te na manscion classica che a tropes ge recordarà la naia: schiufèr pomes de tera. Te chest cajo n cest de picoi pomes che fazile arà cognù sfamèr n muion de persones.


La fotografìes su la magnadiva che ne é stat tramanà rejona semper de richeza e de bondanza, beleche n luscio scacaron: l segnificat l’é chièr, se chier de tegnir dalonc co la fotografìes la poura per chel che enveze mencia.


Sudé austriaches che ciapa sia razion de pan te n ciamp de prejonìa.
Vèlch outa la prejonìa se à revelà desche la soula maniera per no morir da fam, ma de contra – soraldut en Austria e en Ruscia, olache mencèa la magnadiva – l’esser prejonieres podea pa voler dir mort segura.



1.7.1916:
“Mangio con avidità quel po’ di roba che ogni tanto arriva: se nulla giunge si cerca, si fruga negli zaini e si trova pur sempre una scatoletta
di carne in conserva, ottimo ripiego al pranzo non venuto, alla fame atrocissima”.


Ten. Filippo Guerrieri,
Lettere dalla trincea,
Manfrini, Trent, 1969

La natura


La natura era daperdut e l’om, enceben che l someasse gaèrt, l’era deldut sotmetù a la forzes che l’aea dintornvìa: levines, tarluies, gonfesc, ròes, egajons l’era demò valguna de la èrmes che la potenza da spaent de la natura aea a la leta.
Ma da l’autra man la natura era ence bona de chietèr jù l spirit de chisc omegn strapacé da la struscies e dai stenc de la vera: panorames da marevea, l piolament zevil di ucìe, l’enrosadira, la graneza de la èghes… La tera dapò, desche na mère, la tolea ite te sie gremen l corp delicat del sudà l stravardan te la trincees, ma ence – no semper – per la rechia eterna. Sul front dolomitich l’é vegnù jù sacotanta levines che à caujà mile e mile morc. Una de la più spaentouses l’é stat chela ai 13 de dezember del 1916 sotite la Marmolèda sal Gran poz, olache 200.000 tonelèdes de neif à sepolì 230 Kaiserschützen e 102 portadores bosniaches. Demò de 51 s’à salvà. I ùltimes morc é stac troé junsom la val de messèl del 1917.




La natura pel ence esser zis dura: te n senteamen viles entrìes pel esser dessatèdes da na man teribola che te la forma de na levina la met sotessora dut e de dut la fèsc frata rasa, desche te Fuciada sora l Pas de Sèn Pelegrin olache ai 9 de mèrz del 1916 l’é mort 60 alpins del Batalion Val Cordevole.


N sudà austriach sun Costabela fèsc la vèrda, te n’atmosfera da contìa, envers la postazions taliènes loghèdes dintornvìa la Pèles de Sèn Martin.




9 maggio 1917:
“Al ritorno, trovata la notizia che un giovine maggiore di fanteria, quello ch’io vidi con gli skiatori pochi giorni fa, è stato morso da una vipera. Trasportato in barella qui al nostro Gruppo, Cosentino l’ha trovato gravissimo, già in deliquio. L’hanno inviato giù in fretta all’ospedale. Morirà.”

---

23 marzo 1917:
“Come aspra quella salita sul ghiaccio, e come dolci quelle due muraglie bianche! S’è attraversato tutto un bosco di grandi abeti: di quelli ch’io già conoscevo benissimo, per averli visti nei libri delle fate, e nelle vetrine dei pasticcieri.
La neve pare veramente panna montata, in quelle sue masse e distese enormi, immacolate; e sui rami pare zucchero, pare farina, pare bambagia; è golosa a guardarsi, è voluttuosa a calcarsi; dà la disperazione insoddisfatta delle cose infinitamente pure che si vorrebbero godere, possedere, e non c’è modo.”

Region Monte Mezza (Valsugana),
Silvio d’Amico, La vigilia di Caporetto-Diario di guerra,
Giunti 1996

La religion



La vita sul front à obligà i omegn a conviver dò e dò co la prejenza de la mort.
Te vigni moment, canche manco se se l speta, na patrona, na scaa, n’esplojion adinfal de granèda aessa podù meter fin a la vita. L’om aea donca de besegn de se afidèr a la religion, desche bon cristian, ma ence desche vitima de la poura dedant a n pericol reèl.
De etres, enveze, te dant ai orores che i vedea vigni dì i à perdù deldut la fe.
Del 1866 l’é stat dezidù de tor jù i Capelans militères a cauja del gran contrast anter Stat e Gejia. Ma dò l scomenz de la pruma vera, l Generèl Cadorna tras na zircolèra dai 12 de oril del 1915 à endò metù sù l’assistenza religiousa co l’assegnazion de n capelan a ogne rejiment.
Passa 2.200 capelans é stac militarisé col degré de ofizièi assimilé, a chi che se à jontà ence preves e seminarisć aruolé ti reparc operatives. En dut donca la prejenzes religiouses sul front é ruèdes a presciapech 20.000 omegn.


La messa tel ciamp talian, n moment de meditazion e de chiet dant de n davegnir amò pech chièr, ma che de segur anunzia desgrazies.


Cianacei austriaca: muda la mondura ma l segnificat religious del preèr resta l medemo. La bandiera ladina e chela di Veterans fascegn les onora la zerimonia.



Ma la Gejia, entenuda tel segnificat più lèrch de la parola, la era semper vertia a confortèr i omegn segné da la vera.
Te chest bel retrat, n grop de sudé de l’Impèr zaré e sberdoné se paussa sul pech stram sparpagnà via per l fon de la navèda zentrèla de na gejia enlongia l front de la gran vera.



15.7.1917:
“Sacerdote e altare collocati in vetta ad un piccolo poggio spiccavano distinti all’orizzonte.
Ufficiali e truppa tacevano commossi.
Lo osservavo e meditavo, e, a mano a mano che procedeva la sacra funzione, sentivo penetrarmi l’anima
di una commozione, che, insinuandosi a poco a poco senza che potessi accorgermi del suo graduale aumentare, mi pervase al punto che
non potevo trattenere le lagrime”


Niccolò Bresciani, nasciù a Lucera (Tn), mort sul Monte Zomo ai 17 de november del 1917.
In: Adolfo Omodeo, Momenti della vita di guerra,
Einaudi, 1968

I Ladins te la Gran Vera


Canche l’é crepà fora la vera del 1914 la maor pèrt de la popolazion ladina à azetà con rassegnazion l’entrèda en vera de l’Austria Ungherìa; per n bon sentadin tiroleis obedir ai ordegn de l’Imperador l’era n doer zivil e n besegn. La Ruscia, tant dalonc, no la era segur sentuda desche n nemich.
Chi che era stac chiamé i é partii de n muie, tropes se à vadagnà medaes sul ciamp, de etres é stac fac prejonieres, pec é vegnui de retorn vives.
Co la declarazion de vera de la Tèlia a l’Austria, ai 24 de mé del 1915, i Ladins se troa la trupes taliènes sun usc, col front a pec chilometres da sia cèses. Vèlch paìsc vegn arbandonà, perché manacià da l’artilierìa.
Tropes zivii vegn ampò jà de outa dò un meis.
Se crea na situazion n muie particolèra: i omegn de la valèdes dolomitiches se bat dalbon per defener sia cèses, sia families, con devozion totala soraldut ti prumes doi egn de vera.


La politica imperialista del poder zivil e militèr à sofoà mingol a l’outa l patriotism di ladins e di trentins che l’é doventà mestia apatìa.
I zivii sospeté de iredentism vegnìa seré via e mané ti ciampes de internament, da spes zenza motivazions reèles.
I sudé de lengaz talian e ladin vegnìa vardé con sospet e da spes ence maltraté dai ofizièi; la vera e l regim de intoleranza metù sù da Franz Ferdinand à minà l moral de la popolazion e de la trupes, che scin enlouta i era semper stac sentadins fidei.
La fam e la struscies di ùltimes doi egn de vera se à jontà a chisc padimenc.
I confins tiroleisc é stac ampò defenui e presservé enscin la capitolazion de november del 1918. La pèsc, enceben che sot la neva bandiera talièna, é stata sentuda desche n vèrech obligatorie e nezessèr envers la vita.

La jent e la vera


Moena. L nef Emperador Carl I d’Asburgh se ferma a rejonèr coi zivii.
L carater scempie de chest retrat lascia entener l prestije e la gran atrazion de la cèsa imperiala su la popolazions del Tirol. Enceben che la vera, i maltratamenc e la oprescions nazionalistiches ti confronc de la comunanza ladina da pèrt di ofizièi de lengaz todesch i aessa bon minà l storich patriotism di tiroleisc, l benvegnù al suzessor de Franz Josef l’é stat dat de cher. Te la foto se veit ence l Postmeister Michele Croce decorà con doi medaes al valor desche Kaiserjäger sul ciamp de batalia de Custoza del 1866.




Te la lescivèra militèra de Moena lurèa, paèdes, la femenes del paìsc.
Chiò vegnìa binà ensema i guants di sudé. Apede a chesta atività, ge vegnìa dat sù a la femenes de la val lurieres da sartora e o de autra sorts de lurier de artejanat. Chest ge permetea a la femenes dal post de se vadagnèr zeche. Ajache mencèa i omegn, mané a verejèr dai 16 scin ai 40 e passa egn, l sistem de lurier, endrezà zis delvers dal tenent Richard Löwy, ge à dat l met de mantegnir n tenor de vita mior che chel de l’autra popolazions ziviles de l’Impèr.



Gries – Cianacei. Enlongiajù l front, i sudé austriaches jìa jù ti paìjes a troèr sia families o a se pussèr.
Da spes endèna chesta pausses i sudé, che ciapèa alberch te vèlch cèsa o tobià, didèa la jent del post te ciamp e ti lurieres da bacan. La femenes ladines é regolèdes coi guanc tradizionèi. Una la enjigna l smauz e l’autra la fila. Ma se veit soraldut zeche che fèsc marevea: l sudà austriach, en pe dedò via, l’à la man pojèda su la spala del prejonier rus sentà jù su la bot, desche se fossa un de cèsa.


Moena, pènt su la Veisc. N gran grop de prejonieres rusc laora sot l control di militères austriacs.
L’é de gran enteress la prejenza de n ofizièl todesch de l’Alpenkorps, en pe a man cencia. I todesc vegnui a didèr i tiroleisc ti prumes meisc del 1915 i é stac de gran emportanza per l sostegn che i ge à dat ai Standschützen enfin canche l’é ruà i corpes chiamé de retorn te na prescia dal front galizian, dò la declarazion de vera del Ream de la Tèlia a l’Austria ai 24 de mé del 1915.




3 settembre 1915:
“Mio Dio, Mio Dio, che abbiamo fatto
noi per meritarci un tale castigo? …
Mia madre, mia madre, ch’è una santa…
Sia fatta la tua volontà o Signore
adesso e sempre; benediciamo la tua
mano onnipotente che ci colpisce…
Povero Battistino, avresti mai pensato
di dover perire lontano dalla famiglia,
dalla tua amata Moena, in questa
crudele e disastrosa guerra
combattendo per la patria…
Questa guerra che sparge tanto sangue,
tante e tante lagrime, che fa delle genti
belve… sì, belve, poiché vedono passare
i giorni, i mesi e anche gli anni senza
che dia il menomo indizio di finirsi;
ce ne sono di quelli che perdono persino
la fede nel Signore…”


Dal diarie de Caterina Pezzé Batesta da Moena.
L'à scrit chest toch de 15 egn canche l’à sapù che sie fra era mort
en combatiment.


9 novembre 1918:
“Siamo divenuti Italiani !!!”


Caterina Pezzé Batesta,
Piccolo diario di Caterina 1912-1918 dalla Pace
alla Grande Guerra, Ghedina & Tassotti ed., 1995